Els darrers mesos han arribat a les meues mans algunes novetats literàries vinculades la Guerra Civil espanyola. En parlen, a més, des de la proximitat de la Batalla de l’Ebre i em semblen interessants de ressaltar ara que tot just se celebren els 80 anys d’aquest episodi.
El monarca de las sombras de Javier Cercas, Random House. “De verdad vas a escribir otra novela sobre la guerra civil? Pero ¿tú eres gilipollas o qué?. […] Te van a dar de hostias hasta en el carnet de identidad, chaval! […] Escribas lo que escribas unos te acusarán de ideallizar a los republicanos […] otros de maquillar el franquismo”. Aquesta és la resposta a cop calent del director de cinema David Trueba quan l’escriptor Javier Cercas —autor, entre d’altres, de la novel·la Soldados de Salamina— li va deixar intuir que volia tornar a escriure un llibre sobre la Guerra Civil espanyola. Podríem justificar la reacció de Trueba, perquè quan es parla d’aquest conflicte mai plou a gust de tothom. Però deixar-ne de parlar perquè el debat s’ecalfa, encara pot més contraproduent. La conversa l’he treta del llibre El monarca de las sombras en el qual Javier Cercas indaga en la història del seu ‘tioabuelo’ que va morir a Bot, a la Terra Alta, mentre lluitava amb els franquistes. Però, sobretot, és un relat sobre reassumpció del passat fosc de la seua família.
Javier Cercas indaga en la història del seu ‘tioabuelo’ que va morir a Bot, a la Terra Alta, mentre lluitava amb els franquistes. Però, sobretot, és un relat sobre reassumpció del passat fosc de la seua família.
Cremen Cels de Míriam Cano, Martí Sales i Antònia Vicens, LaBreu. Amb la Míriam Cano hi tinc en comú, com a mínim, dues coses: tots dos som de l’any 82 i a tots dos ens agraden les històries de la Guerra Civil. En el llibre col·lectiu Cremen cels (La Breu) hi publica La columna de París, un relat curt escrit —literalment— entre els búnquers del Mas de Bernis de l’Aldea. Una història sobre la maniobra de distracció dels brigadistes republicans del 25 de juliol de 1938 a la Torre de Font de Quinto de Campredó, en el tret de sortida de la Batalla de l’Ebre. Encara no sé sap del tot quants soldats francesos i belgues hi van morir, però pel cap baix, un miler. Aproximar-se a la seua història a través de la recreació literària posa els pèls de punta: “Em fa respecte reverencial posar-me a la pell de tots aquells joves…”, explica Míriam Cano a l’inici del conte.
Un relat curt escrit —literalment— entre els búnquers del Mas de Bernis de l’Aldea. Una història sobre la maniobra de distracció dels brigadistes republicans en el tret de sortida de la Batalla de l’Ebre.
El guardià de les trufes, de Fèlix Edo, Editorial Barcino. El guardià de les trufes és l’òpera prima de l’escriptor de Vilafranca, població del Masetrat però històricament vinculatda a la comarca valenciana del Ports, Fèlix Edo. Una novel·la ambientada a la vall de l’Ebre i el massís del Port al final de la Guerra Civil espanyola i els primers anys de la post-guerra. Un relat d’estil barroc sobre ànimes i paisatges arrasats. Edo hi escodrinya la memòria dels vençuts —ideologies a part— amb paraules gairebé perdudes i planteja un text sensible però no sentimental, sabedor que massa sovint la descripció del dolor no admet la retòrica desmesurada. Però l’obra, sobretot, parla d’un món ja desaparegut de masos disseminats, de les feines de la sega, la verema i la matança del porc, en un entorn natural que descriu amb precisió documental —de vegades etnogràfica d’altres naturalista— pròpia d’un fill de masovers que indaga en els seus orígens familiars.