El sorprenent mètode deductiu del metge escocès Joseph Bell, pioner de la ciència forense, va inspirar a Conan Doyle per crear el seu cèlebre detectiu.
Joseph Bell era alt, prim i de constitució atlètica. A més, sempre cuidava la seva forma de vestir: camisa blanca, corbata fosca, barret de doble visera i jaqueta coberta a les espatlles amb una capa d’Inverness de llana llisa o a quadres. Només faria falta posar-li una pipa i una lupa entre les mans perquè qualsevol el confongués amb Sherlock Holmes. Però la increïble similitud entre Bell i el detectiu de ficció de les novel·les d’Arthur Conan Doyle ni es limita únicament a l’aparença ni és una mera casualitat.
Igual que el seu besavi, avi i pare, Bell es va llicenciar en Medicina en la Universitat d’Edimburg. La capital escocesa era una ciutat insegura, amb una xarxa corrupta d’assassins que fins a feia poc havia venut els cossos de les seves víctimes a les universitats com a material de dissecció per als futurs metges. A més, la mortalitat era molt elevada, sobretot a causa de la insalubritat dels carrers. El sistema de clavegueram estava tan saturat que, sovint, contribuïa a l’extensió d’epidèmies de còlera, tifus i diftèria. Per això Bell va començar a treballar en l’assistència als malalts, moltes vegades de forma desinteressada. En una ocasió va contreure la diftèria. Es va curar, però li van quedar algunes seqüeles: el to de la seva veu es va aguditzar i la rigidesa dels músculs de les seves cames va alterar per a tota la vida la seva forma de caminar. Així i tot, res li impediria destacar com un dels grans metges britànics del segle XIX. L’article continua a la revista Historia y vida núm 557. Agosto 2014