Jo també imaginava trobar-hi façanes amb senyals de metralla, cases cremades, botigues amb persianes abaixades, locals amb prestatges buits i carrers sense gent, plens de runa i tancs abandonats. Aquesta és la imatge que ens arriba de les ciutats sirianes en conflicte, però el cert és que no tot el país respon al peu de la lletra a aquest clixé. A Jendires i a Kafer Safra —en una zona controlada pels Kurds al nord de la província d’Alep— la situació no és tan caòtica i es percep certa sensació de normalitat: els clients entren i surten de les verduleries, a les escoles de primària s’hi imparteix classe, les dones estenen roba als terrats i els homes més grans s’asseuen en cadires de plàstic a peu de carrer com embadalits pel trànsit caòtic de cotxes i motos. Ara bé, això no treu que l’estat de guerra que viu el país es faci notar: qui més qui menys va armat i, a manca de subministrament elèctric, el soroll dels generadors de benzina és eixordador. Les botigues estan obertes però mancades de segons quines provisions i els joves estudiants s’entretenen jugant en algun billar mentre esperen que la situació es calmi per poder tornar a la universitat d’Alep.
Ara fa dos anys, amb l’esclat de la guerra, els kurds sirians que ocupen bona part del nord del país es van trobar en una disjuntiva: unir-se a algun dels quaranta grups de diversa idiosincràsia que formen l’Exèrcit Sirià Lliure —una part d’ells islamistes radicals— o seguir fidels a un govern de Damasc, més laic, però dictatorial i amb antecedents repressius, especialment al Kurdistan. Ni uns ni altres els acabaven de convèncer i per això van optar per una tercera via: declarar una ‘autonomia de facto’ i gestionar la seva pròpia revolta. Així, ara fa un any van aconseguir foragitar els militars del règim i també l’exèrcit rebel de la major part dels seus territoris i, per això, al Kurdistan la situació és més estable que a la resta del país. Des de llavors les Unitats de Protecció Kurdes han agafat el control de la regió, s’ha creat un Comitè amb representats de quinze partits kurds, s’ha impulsat l’ensenyament del kurd a les escoles després de quaranta anys de prohibicions i ha començat a emetre RonahiTV, una televisió bilingüe —es pot seguir programació en kurd i àrab— que emet via satèl·lit des de Brussel·les.
Quan l’amic David Meseguer em va proposar d’anar a Síria per enregistrar el documental La revolta silenciosa del Kurds a Síria vaig dir sí sense pensar-ho gaire. Viatjar en zones de conflicte fa respecte, però confiava massa amb la seva experiència com per no acceptar aquella invitació. En David és coneix molt bé el territori —si no m’equivoco hi ha estat en quatre ocasions—, ha estudiat tots els detalls de la història del poble Kurd, se sap moure en zones de conflicte i és una persona intrèpida però no inconscient, un detall important quan viatges a un país en guerra. Amb ell hem fet el seguiment de cinc personatges per analitzar des de cinc vessants el procés d’autoafirnació que viuen els kurds sirians : l’educació, la cultura, la política, les forces de seguretat i els mitjans de comunicació.
La situació que es viu a Síria —i per extensió al Kurdistan sirià— és tan complexa que després de disset dies de rodatge encara em costa treure’n l’entrellat. La debilitat del règim de Baixar al-Assad és prou forta com per mantenir-se al poder i, a la vegada, l’oposició política està dividida i sense control clar sobre els grups que formen l’exèrcit rebel, uns grups que comparteixen enemic, però que sovint també es ‘barallen’ entre ells. I en aquest context, la quinzena de partits polítics del Kurdistan busquen la unitat i eviten la radicalitat de les discrepàncies per no donar la raó a aquells que intueixen un clima de pre-guerra civil entre els mateixos Kurds. Ara, a més, caldrà veure com influeix en tot plegat el procés de pau que sembla que s’ha iniciat entre el govern d’Ankara i el Kurds de Turquia.
Quan abans de marxar em vaig acomiadar del Daleel Hasan — el filòleg de 24 anys, sense feina, que va treballar amb nosaltres d’intèrpret— li vaig desitjar sort: “A veure si aquesta guerra acaba aviat”. “No hi confiem gaire, és un conflicte enquistat, que pot durar anys. No has vist com han acabat a l’Iraq?Després de deu anys hi continuen esclatant bombes. Nosaltres anem pel mateix camí”, em va dir. Vaig marxar amb el cap cot, però content d’haver conegut el Daleel, i el seu oncle Hasan, al professor Ali Ali, en Faiq, en Mohamed, la Hasna, la Samira, l’Ismail, la Sherin, l’Abu, en Hesen, en Cudî, en Haider, en Murat, la Gulîzar i tants d’altres que ho han donat tot per fer-nos sentir com a casa. I amb ells he constatat que en el fons Kurds i catalans no som tan diferents: acostumats com estan a ser ignorats, quan algú s’interessa per la seva cultura i els diu bon dia en Kurd —Roj bas— les portes de casa seua s’obren de bat a bat.
Si vols saber més sobre aquest projecte clica aquí
Deixa un comentari