Quan el Josep Piñol em va dir que necessitava algú que parlés francès per coordinar la producció d’un reportatge fotogràfic a l’Àfrica negra no m’ho vaig plantejar dues vegades. Viatjar i, sobretot, fer-ho al costat d’un fotògraf tan jove com ell —amb els riscos que comporta— era una aposta professional a la qual no podia renunciar. Els qui coneixeu en Josep ja us haureu adonat que és una persona creativa, temperamental, il·lusionadora i molt sovint tête de cochon, com el va definir —i amb quina precisió!— un dels guies que es va enfadar amb ell i la seva càmera a l’illa de Fadiouth. És allò de si Mahoma no va a la muntanya la muntanya anirà a Mahoma; ell té clares les idees i sempre se’n surt amb la seva. Així, el punt d’inexperiència el va saber salvar amb la força d’estar segur d’un mateix. I el resultat el podreu comprovar des d’avui i fins al 26 d’abril a la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa on s’exposen una trentena de les fotografies d’aquell viatge. Fotografies amb càrrega energètica que de fet, no deixen de ser una extensió visual i artística de la manera de ser del Josep.
El Senegal no és un territori de grans construccions arquitectòniques, ni de ruïnes espectaculars, ni muntanyes emblemàtiques, però sí un país ple de color, amb gent de mirada brillant malgrat les dificultats, un país políticament estable —dins dels paràmetres africans— i prou diferent del nostre per gaudir i aprendre dels contrastos. Els adolescents de Saly que somiaven jugar als grans equips de futbol; el tràfec de les dones a l’arribada de les barques de pescadors a les platges d’Mbour; la rialla dels xiquets de cabells encrespats; la solemnitat de la gent de pell tensa, de complexió elegant i espigada; les robes de colors; el paisatge perfilat pels baobabs al Parc Natural del Delta del Saloum… Si amb les fotografies d’aquesta exposició aconseguim transportar-vos al Senegal —encara que només siga metafòricament— ens donarem per satisfets.
Deixa un comentari