He anat al D’A de Barcelona, a l’estrena a Catalunya de la pel·lícula Els mals noms. Feia temps que esperava l’arribada a la gran pantalla de l’òpera prima del cineasta senienc Marc Ortiz Prades, perquè el film fa un exercici de dignificació de la memòria democràtica de la qual estem tan necessitats. La pel·lícula recupera la història de Florencio Pla Meseguer, el maqui intersexual nascut a Vallibona, a la comarca dels Ports, que, després de la Guerra Civil espanyola, es va enrolar a les guerrilles antifranquistes de l’Aragó, el nord del País Valencià i el sud de Catalunya. Per la força del personatge —que va patir un triple assot: el de la dictadura, el d’una societat gens habituada als debats de gènere i el del silenci d’una Transició mal gestionada—, es podia esperar una pel·lícula èpica. Però hi he trobat el contrari: un relat introspectiu, delicat, que evita la dramatització desmesurada i el sentimentalisme fàcil, amb pocs diàlegs i molts silencis.
M’ha agradat com el director fa ús de les llums, les atmosferes i el paisatge per donar consistència al retrat del protagonista. Sembla que Florencio no es pugui separar del seu entorn físic, que hi estigui retingut. I això m’ha fet pensar en Montesquieu i la seua Théorie des climats, segons la qual la geografia i el medi natural (l’aire, els boscos, les muntanyes, etc.) són variables que influeixen en les passions i el caràcter de les persones.
“M’ha agradat com el director fa ús de les llums, les atmosferes i el paisatge per donar consistència al retrat del protagonista. Sembla que Florencio no es pugui separar del seu entorn físic, que hi estigui retingut.”
Si mai heu visitat Vallibona, haureu notat que l’arribada al poble és inesperada: les cases queden ocultes fins als darrers revolts de les dues carreteres que hi porten, i el poble s’assenta sobre un pendent agrest, a la base d’una gran muralla rocosa que tanca el nucli pel nord i fa de topall a les mestralades. Amb permís del riu Cérvol i d’algun dels barrancs estacionals que hi desemboquen, el paisatge és feréstec i eixut. Fins als anys seixanta, al terme municipal s’hi comptaven una setantena de masos disseminats i en actiu, avui abandonats, amb les eres i els prats de l’entorn colonitzats per les pinedes. Al mas de la Pallissa, on va néixer Florencio l’hivern de 1917, s’hi arriba a peu després de caminar durant dues hores a través de senderes i vells camins empedrats. Tot aquest paisatge explica moltes coses de Florencio, i la pel·lícula, plena de metàfores visuals, ho aprofita bé: les tonalitats discretes de les muntanyes, el color gris de la pedra seca, els horitzons escapçats, els espais buits, els clarobscurs…
És clar que en la definició del caràcter d’una persona també hi intervenen factors morals, culturals, històrics i polítics. Imagineu què podia significar nàixer amb una variació genital en una societat rural, en un entorn aïllat i de morals estrictes. El 1917, a més, a mitja Europa encara se sentien les bombes de la Primera Guerra Mundial i, a l’Estat espanyol, l’exèrcit continuava reclutant joves per anar a apuntalar el protectorat del Marroc. Davant del dubte de si Florencio era xiquet o xiqueta, els pares van tirar pel dret i li van posar el nom de Teresa. “Si és dona, com a mínim, s’estalviarà el servei militar”, segurament van pensar (això és collita meua). I sense saber-ho, el van condemnar a una identitat de gènere que no era la seua i que és a l’origen de tots els seus malnoms: Teresa, Teresot, la Pastora, Durruti i Florencio. Aprofitant aquest joc de denominacions, la pel·lícula adopta una estructura fragmentada, amb episodis vinculats a un nom i a una etapa vital, amb tres intèrprets —Adrià Nebot, Álex Bausá i Pablo Molinero— que encarnen amb solvència el personatge principal i donen continuïtat orgànica a la història.
Hi ha una escena que no passa desapercebuda: Florencio, en un dels campaments de maquis, aprèn a llegir i intenta instruir-se entre llibres mentre consulta un diccionari. “Hi són totes les paraules menys una. Jo no hi surto”, explicita, per constatar el seu desemparament i la dificultat de definir la seua fisiologia, que no encaixa en els rígids rols del seu temps. I en un tema delicat com aquest —el de les representacions de gènere— es fa notar el respecte i el lligam personal del director amb la història. Com Florencio Pla, Marc Ortiz prové del territori cruïlla entre Catalunya, el País Valencià i l’Aragó; s’ha amarat de relats familiars, i això traspua a la pantalla, perquè confereix veritat i autenticitat al film. L’aproximació acurada al tractament de les formes dialectals del valencià que es parla als Ports també hi ajuda.
“Es fa notar el respecte i el lligam personal del director amb la història. Com Florencio Pla, Marc Ortiz prové del territori cruïlla entre Catalunya, el País Valencià i l’Aragó; s’ha amarat de relats familiars, i això traspua a la pantalla, perquè confereix veritat i autenticitat al film”
La pel·lícula té moments contemplatius i, en general, mostra més que explica. I això li confereix moltes capes de lectura. Malgrat que les localitzacions no són les reals, darrere de les escenes hi he trobat la recreació de les festes a l’ermitori de Sant Domingo de Vallibona, l’assalt al mas del Cabanil de la Pobla de Benifassà, el segrest a la finca de l’Ametleral de Paüls o el tiroteig a la festa del mas de la família Nomen dels Reguers. Sense tota aquesta informació que ja portava apresa de casa, segurament m’hauria perdut alguns matisos. Això, sumat al ritme tranquil del muntatge, amb pauses marcades i silencis extensos, pot desconcertar els espectadors acostumats a les històries directes i les narratives trepidants. Però justament aquesta és la gràcia del film, perquè esberla les costures de les pel·lícules de postguerra a què estem més habituats.
Encara que la peça sigui exigent amb l’espectador, aneu-la a veure si en teniu l’oportunitat i deixeu-vos impregnar de l’atmosfera del film. S’ho mereix Marc Ortiz Prades, que hi ha bolcat talent i esforç, i s’ho mereix Florencio Pla Meseguer i la seua família (especialment la neboda-néta Elena Solanas), que finalment han trobat en el cinema un aparador per trencar amb tants silencis imposats.
