Feia temps que tenia pendent visitar el naixement de l’Ebre, a Cantàbria, i ara fa poc més d’un any l’artista Marco Noris i la psicoanalista Celeste Reyna em van proposar d’anar-hi per recórrer amb ells les primeres etapes de Cos d’Ebre, un projecte produït pel Lo Pati – Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, a Amposta, que partia d’una travessia artística i poètica de punta a punta del riu i que entenia l’Ebre com a cos, frontera i arxiu.
Hi havia una identificació progressiva entre el cos dels caminants i el cos del riu. El cansament, la meteorologia i les irregularitats del terreny quedaven inscrits en l’experiència física. El coneixement no era abstracte, sinó corporal.
Seguir el curs de l’Ebre des dels seus primers afluents —amb la referència inevitable del seu naixement oficial a Fontibre— implicava travessar paisatges canviants: des de la muntanya humida del nord fins a les planes agrícoles i el delta obert al mar. Però també significava travessar formes de vida, economies, tensions i memòries. I, en un món accelerat, caminar esdevenia un acte gairebé radical. No era només una forma de desplaçament, sinó una metodologia de coneixement. Noris i Reyna no buscaven arribar ràpidament a cap lloc concret, sinó deixar que el territori es revelés pas a pas. El ritme del cos imposava una altra manera de mirar: més lenta, més atenta, més porosa. [Això remet al que comentava l’altre dia sobre el viatge amb ruc de Robert Louis Stevenson].
El títol Cos d’Ebre no era casual. Hi havia una identificació progressiva entre el cos dels caminants i el cos del riu. El cansament, la meteorologia i les irregularitats del terreny quedaven inscrits en l’experiència física. El coneixement no era abstracte, sinó corporal. Aquesta dimensió física generava una relació més directa amb el territori. No es tractava d’observar-lo des de fora, sinó d’habitar-lo temporalment. Cada pas era una forma d’inscripció, una manera de formar part del lloc.
Quan en un sopar a Reinosa m’explicaven el projecte, em va venir al cap, de sobte, la referència d’una escultura antiquíssima. Com un flaix. Recordava com, trenta anys enrere, la professora de llatí de l’institut (Pilar Cid Xuclà) ens havia mostrat la imatge d’una representació figurativa de l’Ebre. Era el pedestal d’una peça romana vinculada a la tradició hel·lenística, que considerava els rius com a divinitats que també podien representar-se en forma humana. No en recordava els detalls, però només va caldre una breu cerca per internet per traçar-ne la història. La peça, recuperada al segle XIX de les restes de la ciutat romana de Tàrraco, es conserva al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT). Inclou una inscripció dedicada al riu (Flumen Hiberus) i el peu dret masculí d’una estàtua que probablement n’era la personificació. Gràcies a una cessió temporal del museu, la peça va formar part de l’exposició que es va inaugurar el setembre passat a Lo Pati i que va reunir reflexions i materials produïts durant el trajecte [catàleg de l’exposició]. Fotos: © Oriol Gracià
