Havia plogut tota la nit i el barranc que desemboca al port de les Cases d’Alcanar s’havia desbordat. Parlo del setembre del 2023, si no vaig errat. A mig matí, quan hi vaig arribar per cobrir la notícia, la tempesta ja havia amainat. Els núvols s’havien trencat i molts veïns eren a tocar de la platja per comentar el mal oratge. L’aigua ja havia desguassat, però els carrers de la part baixa del poble encara estaven coberts de fang. Com que buscava testimonis d’aquella desfeta, vaig entrar al restaurant Lo Racó del Port, on la Maria Sancho, la propietària, fregava el terra enfangat. L’aigua havia inundat una part del menjador. Res greu, però.
Per casualitats del destí, quan encara no havia ni arrencat les preguntes, Mariaelena Roqué (Tarragona, 1952) va entrar al local. L’artista i performer catalano-veneçolana es compta entre les clientes habituals del local —hi viu a tocar— i per això, a mig matí, havia decidit apropar-se al restaurant per oferir ajuda i, de passada, gestionar una reserva per a la setmana següent. “M’he despertat preocupada, perquè estic acabant el trasllat del fons documental de la meva companyia a un local d’aquí a la vora. He tingut sort, perquè el carrer fa pendent i per uns metres ha quedat fora de l’àrea inundada”, em va explicar, alleugerida.
“Mariaelena va posar el cos, la veu —especialment el crit— i la imatge al servei dels seus espectacles, en una fusió híbrida i radical de disciplines —performances, cinema, vestuari i escenografia— que encara continua explorant”
Abans de marxar, la Mariaelena em va voler mostrar el magatzem, no gaire gran, més aviat estret, però atapeït. La pluja hauria pogut acabar amb molts dels records i objectes de més de cinquanta anys de creacions d’abast internacional —cartells d’espectacles, revistes, retalls de diaris, programes de mà, algunes peces d’attrezzo—, alguns d’ells al costat del músic vinarossenc Carles Santos, amb qui va ser parella sentimental i artística durant vint-i-cinc anys. Però aquell dia, per pocs metres de marge, la barrancada havia respectat l’arxiu. Quina gran ruïna hauria estat perdre’l, perquè avui la trajectòria de Mariaelena Roqué ocupa un lloc singular dins la creació contemporània catalana de finals del segle XX i principis del XXI.
Com a artista, va emergir als anys setanta dins un ecosistema que barrejava avantguarda escènica, experimentació corporal i ruptura dels llenguatges tradicionals. Va posar el cos, la veu —especialment el crit— i la imatge al servei de les seues performances, en una fusió híbrida i radical de disciplines —teatre, dansa, cinema, vestuari i escenografia— que encara continua explorant. Perquè Mariaelena és inesgotable, viu en una mena d’estat performatiu continu.
Diumenge passat va participar a Els Ports Natura i Art, un projecte d’art efímer al Parc Natural dels Ports que, des de fa més de deu anys, organitza l’artista Sergi Quiñonero conjuntament amb Lo Pati – Centre d’Art de les Terres de l’Ebre. I aquest divendres presentarà una nova acció al Museu de l’Ebre – Lo Pont, a Tortosa —que des de fa uns mesos dirigeix l’Antònia Ripoll—, on a més es pot gaudir de la seua instal·lació Adoratori profà al Pont fins a final de juliol. La performance de divendres marcarà el punt de partida oficial d’una gira per diverses poblacions de la demarcació i també es podrà veure al Centre de Lectura de Reus (29 de maig a les 19.30 h), al Museu de Valls (30 de maig a les 12.00 h) i al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona (5 de juny a les 19.00 h). L’acció forma part del procés creatiu del film Res no és efímer per a mi, un documental en fase final de rodatge de la realitzadora vallenca Elisenda Trilla i amb Roqué com a protagonista.
Fa unes setmanes vaig anar al Museu d’Art Modern de Tarragona a la presentació del llibre UnaDonaUna, de la crítica d’art i historiadora Assumpta Rosés, qui, com a bona coneixedora de l’obra de Mariaelena, ha escrit el volum dedicat a l’artista dins la col·lecció Tamarit, que promou el Museu per contribuir a l’estudi i difusió d’artistes del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre . Un volum preciós —deixeu-me que ho digui— tant pel contingut com per la forma. Hi repassa la biografia i l’univers artístic inclassificable de Mariaelena, un univers que refusa la submissió a categories fixes, ja siguin artístiques, narratives o institucionals. Un llibre necessari per ordenar —i reivindicar— la trajectòria d’una artista que té corda per estona.
