Amb l’excusa d’un viatge a Le Puy-en-Velay, he anat fins al nord del Massís Central Francès i he fet parada al Convent de Santa Maria de La Tourette, aixecat en un turó boscós d’Éveux, prop de Lió. I com hi ha anat a parar un agnòstic com jo en un monestir com aquest? Doncs atret per les vicissituds de l’art. Perquè, dissenyat per Le Corbusier entre 1953 i 1960, aquest convent dominic és una obra radical de l’arquitectura, un manifest brutalista on dialoguen el formigó nu, la llum, el silenci i la contemplació. Sí, l’edifici és desconcertant, perquè, lluny de les formes tradicionals que associem als temples religiosos, La Tourette s’aixeca com una massa geomètrica austera i contundent. El brutalisme arquitectònic reivindica els materials en el seu estat més cru i, a La Tourette, aquesta premissa es manifesta en tot el seu esplendor: murs de formigó sense revestir, línies rectes i absència d’ornamentacions. Com que el brutalisme evoca funcionalitat i certa fredor, m’ha costat entendre que darrere de la seua duresa aparent s’hi pot amagar una profunda sensibilitat espiritual. No és un edifici que busqui agradar, sinó més aviat provocar. Una provocació que obliga el visitant a confrontar-se amb el buit, amb el silenci, amb ell mateix.
Una de les claus per entendre La Tourette és la llum. Le Corbusier, que pel que he llegit no era un arquitecte especialment religiós, va concebre l’espai com un instrument per a la meditació: a l’interior de l’església, la llum entra a través de petites finestres i es projecta sobre colors primaris que contrasten amb les tonalitats grises del formigó. És una caixa poligonal immensa. No hi ha vitralls. Ni decoracions narratives. Només llum i formigó.
“La Tourette és una síntesi sorprenent entre brutalitat i espiritualitat i per axò, més de mig segle després de la seva construcció, el convent continua interpel·lant arquitectes, aficionats a l’art (vaig conèixer-ne uns quants), curiosos i també creients”.
Al monestir hi viuen una desena de monjos, que dormen en cel·les menudes, estretetes i funcionals, amb una finestra oberta a la natura de l’entorn que enquadra el bosc del davant. I aquest diàleg entre interior i exterior, entre natura i el gris pesant de l’estructura, reforça la dimensió mística de l’espai i fa del complex un lloc ideal per anar-hi a pensar. A retrobar-se, si s’escau. Les cel·les lliures es poden llogar per passar-hi la nit o per fer-hi un retir.
El recorregut pel convent juga amb els contrastos: passadissos foscos que desemboquen en patis lluminosos; escales estretes que condueixen a espais oberts; el pes del formigó que es compensa amb la lleugeresa de la llum. La Tourette és una síntesi sorprenent entre brutalitat i espiritualitat i per axò, més de mig segle després de la seva construcció, el convent continua interpel·lant arquitectes, aficionats a l’art (vaig conèixer-ne uns quants), curiosos i també creients. És una obra que et desafia, perquè trenca amb la idea d’espai religiós. I potser és aquesta ruptura el que el fa especial.
Fotos: 
Oriol Gracià
