Fa unes setmanes, vaig recórrer diversos pobles del Departament francès de la Haute-Loire amb una idea concreta al cap: seguir les primeres petjades de Louis Stevenson, pel Massís Central francès. L’any 1878, l’escriptor escocès Robert va endinsar-se a les muntanyes de les Cevenes amb la burra Modestine i de l’experiència en va sortir el llibre Travels with a Donkey in the Cévennes, considerat avui un dels textos fundacionals de la literatura moderna de viatges a peu. [Apunt: el 2019 l’editorial Tushita el va publicar en català amb una traducció preciosa d’Anna Brichs]
Llegit des del present, el llibre és molt més que la narració pintoresca d’una travessa rural. Stevenson hi construeix una mirada sobre una França perifèrica i muntanyosa que, en aquell moment, encara restava parcialment al marge de la modernització industrial i de la centralització política impulsada per París. Caminar per aquells paisatges permet entendre no només una geografia, sinó també un moment històric específic: el pas lent entre el món camperol tradicional i la modernitat europea del segle XIX.
El trajecte de Stevenson començava a la zona de Le Monastier-sur-Gazeille —a pocs quilòmetres de Le Puy-en-Velay—, un territori volcànic, aspre i dispers amb pobles petits, altiplans oberts, camins de pedra i una ruralitat que sembla resistir el temps. En aquell context, el fet de caminar no era una activitat recreativa, sinó una necessitat quotidiana. Stevenson hi arriba, però, des d’una altra posició: la del viatger modern. Camina per voluntat pròpia (per curar-se d’un mal d’amor), no per obligació. Aquesta diferència és essencial. El seu llibre pertany a un moment històric en què el viatge a peu comença a transformar-se en experiència cultural i introspectiva. L’escriptor no busca conquerir territoris ni catalogar-los científicament; busca experimentar-los corporalment.
Stevenson no contempla el paisatge des de fora; hi entra físicament. El cos es converteix en instrument de percepció. Potser és per això que el llibre continua fascinant més d’un segle després.
Al llarg del recorregut, Stevenson descriu fondes, pastors, boscos i muntanyes amb una mirada sovint irònica (tots sabem que quan els rucs s’estaquen no els mou ni Déu) però també profundament sensible als ritmes del territori. La relació amb Modestine, la ruca tossuda que l’acompanya, acaba convertint-se en el centre emocional del relat. El viatge deixa de ser lineal i es transforma en negociació constant amb el cansament, la lentitud i la matèria mateixa del camí. Aquest aspecte resulta especialment revelador avui, en una època marcada per la velocitat turística i per la conversió del paisatge en consum visual. Stevenson ens recorda que caminar implica acceptar el temps del territori. El coneixement apareix progressivament, a escala humana.
Però el llibre també permet entendre les fractures històriques de la França rural. Quan Stevenson entra a les Cevenes, travessa una regió marcada encara per la memòria de les guerres de religió i per la resistència protestant dels camisards contra la monarquia francesa. Les Cevenes no són només un paisatge natural; són un espai polític i cultural carregat de memòria dissident. L’escriptor escocès observa aquesta realitat amb fascinació. Les comunitats protestants que troba li revelen una altra França: desconfiada del centralisme, aferrada a les muntanyes i amb una forta consciència històrica. El llibre captura així un moment en què moltes identitats regionals franceses encara mantenien una relació ambigua amb la construcció de l’Estat modern.
Llegir avui Travels with a Donkey in the Cévennes és també descobrir els inicis d’una sensibilitat ecològica i territorial que després tindria molta influència en la literatura de viatges i en certes pràctiques artístiques contemporànies. Stevenson no contempla el paisatge des de fora; hi entra físicament. El cos es converteix en instrument de percepció. Potser és per això que el llibre continua fascinant més d’un segle després. Perquè ens parla d’una manera de relacionar-nos amb el territori basada en l’atenció, la lentitud i la vulnerabilitat del caminant.
Per cert, amb motiu del centenari del viatge d’Stevenson, l’any 1978, la Federació Francesa de Senderisme va inaugurar El Camí Stevenson, un sender de Gran Recorregut (GR70) que es pot fer amb una quinzena d’etapes, senyalitzat i amb serveis turístics associats, com lloguer de rucs. Fotos: © Oriol Gracià
