La travessa Estels del Sud voreja els Ports, just a la cruïlla entre el Principat, el País Valencià i la Franja. El recorregut, de cinc etapes, passa per Paüls, Arnes, Beseit i els refugis de Font Ferrera i Mont-Caro i sorprèn per la varietat de paisatges naturals i humans.
“Vam marcar sobre el mapa els cinc punts principals de la ruta que encercla el mas- sís del Port i, en unir-los en línia recta, ens va semblar veure-hi una constel·lació”, explica Gabriel Gutiérrez, guarda del refugi de Font Ferrera. Sense haver-ho previst, aquells esbossos sobre paper donarien nom a la travessa Estels del Sud. Del sud del Principat, s’entén, que és per on passa la major part d’un recorregut que també entra a la comarca del Matarranya i frega el nord del País Valencià. En total, són cinc etapes d’uns vint quilòmetres cada una. És cert que s’ha de trescar força, però si es compara amb les travesses del Pirineu, aquest és un circuit de dificultat mitjana i, sobretot, contemplatiu. I és que el massís ofereix una bona varietat d’espais: fagedes, pinedes i alzinars frondosos, prats verds, cims pelats i barrancs solcats per rius. “Però Estels del Sud va més enllà de l’interès natural, perquè, a diferència d’altres travesses, també permet la descoberta dels petits pobles de muntanya i la seua gent”, assegura Gutiérrez. La ruta es pot començar en qualsevol de les cinc etapes i es pot fer en els dos sentits de la marxa. Hi ha excursionistes que surten des de la zona del cim del Caro, però també n’hi ha que ho fan des dels pobles d’Arnes o Beseit. Tant és, l’important és fer-la, i pel camí anirem trobant companys de viatge que van en ambdues direccions.
Paüls: vila escalonada // Al poble, s’hi arriba després d’haver creuat les Foies, les Clotes, les rases del Maraco i el coll de l’Espina. Passat el bosc de Sant Roc ja s’entreveu la vila escalonada al centre d’un amfiteatre natural tancat pels contraforts del massís. És interessant d’enfilar-se al capdamunt del poble, on hi ha les restes del castell i l’església vella, amb un mirador altiu que abraça tota la vall. Si la dita popular assegura que a Paüls primer obren la boca que els ulls és per alguna cosa. Per tant, abans de començar la segona etapa valdrà la pena agafar forces amb un bon esmorzar. I és que per arribar a Arnes caldrà superar el Montsagre, i el sender que hi puja és prou dur. Un cop a dalt és fàcil veure-hi els voltors que sobrevolen els rocams i les cabres salvatges que grimpen pels espadats. La suada és considerable, però el cansament s’esvaeix només en pensar que a l’altre vessant podrem remullar-nos al riu dels Estrets, que desemboca prop d’Arnes al riu d’Algars. El nucli, ja a la Terra Alta, està situat a sobre d’un pujol d’on sobresurt l’església i l’edifici de l’Ajuntament, d’època renaixentista. Al davant s’hi forma una balconada que mira cap als cingles de les roques de Benet, una de les postals més fotografiades del nord del massís.
Una penya amb vistes // En el tercer dia de ruta, el camí va guanyant altura a partir del Mas Nou. Els paisatges frondosos del coll de la Creu, la roca Grossa i el riu d’Algars contrasten amb el cim pelat, sec i ventós de la penya Galera, un altiplà en forma de proa, amb vista sobre la Terra Alta i el Matarranya. Des d’allí es distingeixen els nuclis d’Arenys de Lledó, Vall-de-roures i les cases de Beseït, que és el destí de l’etapa. En arribar-hi, passat el riu d’Ulldemó, el campanar de l’església de Sant Bartomeu, baix i rabassut, serveix de guia per enfilar-se fins al centre de poble, el darrer per on passa la ruta Estels del Sud. Precisament per això, en les dues últimes etapes de la travessa serà més difícil creuar-se amb persones, i els paisatges humans deixaran pas, gairebé en exclusiva, a l’esplendor natural del massís. Pel terme municipal de Beseit, hi passen tres rius —el Matarranya, el riu d’Ulldemó i el riu d’Algars— que modelen un paisatge agrest. Per comprovar-ho, només cal resseguir les gorges del Matarranya, amb passarel- les adossades a la pedra que perme- ten creuar els trams d’aigua de més profunditat. I en aproximar-se a les gúbies (congost) del Parrissal, les parets de roca són tan imponents que només queda oberta una petita franja de cel. Tècnicament és un dels trams més complexos del recorregut. En superar l’estret, però, s’inicia el barranc de la Coscollosa, més fàcil de franquejar, i al seu final, un teix monumental indica que el prat d’en Rubera i el refugi de la Font Ferrera, a la Sénia, són a tocar.
En acabar el dia, la fatiga es fa notar i només consola saber que l’etapa restant —que acaba als peus del Caro— és una mica més suau. L’últim esforç de la travessa, doncs, portarà de la falda del Negrell fins a Casetes Velles i la cova del Vidre. La pujada al coll dels Pallers és dura, però paga la pena per la vista cap a l’interior del massís i la vall de l’Ebre. Des d’aquí només cal resseguir l’última corrua d’estrelles blaves —els senyals que marquen el sender d’Estels del Sud— que deixa a tocar del Mont-Caro.