El cinema, com a fet cultural, és una eina per explicar-se davant del món. I per al poble Kurd —territorialment esquarterat, reprimit i ignorat— és un dels millors instruments per mostrar-se a l’exterior, per unificar la nació i aixoplugar la diàspora dispersa per Europa. Aquesta és una de les idees que es remarquen en la introducció del programa de mà del London Kurdish Film Festival, que aquests dies se celebra a la capital britànica. Un festival que en aquesta edició ha programat 212 pel·lícules (23 llargmetratges de ficció, 46 documentals i 52 curtmetratges), inclòs el documental The Silent Revolution, dirigit per l’amic David Meseguer i un servidor.
Aprofitant la projecció del nostre treball a la Picture House de Hackney, hem tingut l’oportunitat de visionar una quinzena de pel·lícules. En general films amb molta càrrega emocional que a més d’explicar el Kurdistan al món han estimulat el debat social, polític, cultural i antropològic entre els mateixos kurds presents al Festival. Així, diumenge al vespre, en acabar la nostra presentació es va obrir un torn de preguntes i vam poder intercanviar impressions amb les gairebé dues-centes persones que omplien la sala, majoritàriament membres de la diàspora kurda. El feedback ens va premetre contrastar l’opinió de l’audiència, que al parlar del notre documental va posar en valor dues idees:
1- El positivisme. La nació kurda és una nació traumatitzada i això es fa notar en molts dels films que aquests dies es projecten en el festival. La lluita entre la tradició opressiva i la modernitat llibertina, o el debat sobre el rol de la dona han estat temes recurrents en les pel·lícules de ficció que hi hem vist. Les massacres, la mala política, la guerra, els refugiats o els pobles cremats, en el cas dels documentals. Però The Silent Revolution trenca aquesta dinàmica carregada de lament i, malgrat que també s’hi parla de guerra i repressió, és un treball que mira més cap al futur que cap al passat. S’hi explica com els kurds de Síria han aprofitat el context bèl·lic per controlar pacíficament el territori, com han posat les bases d’un nou parlament autònom i democràtic, com es treballa per ensenyar de nou el kurd a les escoles, com la dona ha esdevingut clau en la revolució kurda o com han posat en marxa Ronahi TV, la primera televisió del Kurdistan sirià que emet amb kurd i àrab.
2- Una realitat ignorada. Des que nosaltres hi vam ser al mes de març passat, la situació al Kurdistan oest de Síria —la zona on vam enregistrar el documental— ha empitjorat i gairebé és impossible accedir-hi sense posar en perill la vida. Aquest aïllament territorial, òbviament, també ho és informatiu. A tot plegat cal afegir-hi que els mitjans de comunicació internacionals quan parlen de Síria centren l’atenció en el conflicte entre l’exèrcit del Règim i els rebels, ignorant el paper dels kurds en el conflicte. The Silent Revolution, per tant, dóna veu a una realitat que troba dificultats per mostrar-se.
I malgrat que hem fet el documental amb recursos propis, i per tant limitats, i que durant el rodatge vam treballar en situacions complexes, en un ambient militaritzat, amb controls a cada poble, sovint sense llum per carregar bateries i amb dificultats per trobar benzina per al cotxe i moure’ns pel territori, estem satisfets del resultat. L’acollida càlida que hem rebut a Londres —gràcies Kerim Gokturk, Rebwaar Salam, Mark Campbell i tants d’altres— ha estat un estimul per seguir creient en projectes periodístics com el que ens va portar ara fa uns mesos al Kurdistan sirià.
Sinema Bi Kurdi Xwese! Visca el cinema Kurd!
Article a l’International Business Times // Entrevista al diari turc ‘Yeni Ozgur. Foto: Mark Campbell
Felicitats!