La poeta Maria Mercé Marçal va escriure «A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona / de classe baixa i nació oprimida. / I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel». En el cas de l’escriptora catalana Najat El Hachmi (Beni Sidel, Marroc, 1979) la rebel·lia podria ser quàdruple, si hi sumem el seu origen musulmà. L’any 2004 va publicar Jo també sóc catalana i des de llavors que no ha deixat d’escriure per reflexionar des de l’assaig i també la ficció, sobre la relació entre la dona i l’islam. Acaba de publicar ‘Sempre han parlat de nosaltres’, un manifest molt valent i necessari.
Al principi del llibre explica que quan ha d’escriure sobre la seua condició de filla de família musulmana d’origen marroquí, encara li tremolen les mans. Té por? No tenir por seria una bogeria. Quan vaig començar a escriure sobre la meua condició de dona de cultura musulmana ja era molt conscient que és un tema difícil d’abordar sense despertar controvèrsia. Però aquesta vegada he notat un canvi: estava acostumada patir la crítica i les desautoritzacions de pares de família i d’imams, però ara m’he trobat amb una nova generació de joves enfurismats.
Anem com els crancs? Sí, les xarxes ho han afavorit. M’he trobat amb nois i noies que de cop i volta consideren que qualsevol tipus de crítica a l’islam és una atac a la religió i a la seva identitat. Hi ha una pugna, cada cop més clara, entre els principis bàsics fonamentals d’una societat democràtica i l’embat d’aquest masclisme, disfressat de respecte a la cultura. El bel, per exemple, és un símbol d’aquesta opressió blanquejada.
Vostè s’ha posicionat a favor de prohibir-lo a l’escola primària. La directora de l’escola on estudiava de petita el va prohibir. Si volia continuar al centre havia de renunciar-hi. Ara l’haurien denunciat per islamofòbia. El discurs sobre el bel s’ha radicalitzat. Quan jo era petita, al Marroc, només el portaven les dones casades, però ara també el porten les nenes, i això és un fenomen nou, atiat pel fonamentalisme. Les noves generacions de dones musulmanes nascudes a Europa, han perdut el lligam amb la seva família originària del Magreb. La transmissió de l’islam propi es debilita i aquest desconeixement de l’origen, permet que corrents religioses més radicals ho acabin eclipsant.
Una qüestió tan complexa, que fins i tot ha desorientat l’esquerra europea? Aquesta desorientació, precisament, és una dels motius pels quals he escrit aquest llibre. Tenim força clar que cal combatre les intrusions de l’Església catòlica en la política. I els mateixos que ho defensen, ara toleren que l’intrusió de l’islam. Perquè si critiques el masclisme i l’opressió de la dona en l’islam quedes com un racista. Al final sempre som nosaltres, les dones, les que hi sortim perdent.
Un manifest valent, perquè no tothom s’atreveix a criticar el masclisme de l’islam amb la teua claredat. Segurament que hi ha moltes dones d’origen musulmà que subscriuen el que jo hi explico. El problema és que manifestar-ho públicament és complicat, perquè pagues acabes pagant un preu molt alt a la societat, fins i tot en el teu entorn més directe. És cert que cada cop hi ha més noies que fan el pas per rebel·lar-se contra aquesta model imposat, però el problema és que vivíem desconnectades les unes de les altres i això ens resta forçà.
El teu llibre pot ser un referent per a les noves generacions. En la meua època d’adolescent tenia la sensació que no hi havia ningú més que patís com jo el masclisme de l’islam. Per això, el llibre està escrit com un manifest, per ajudar a les noies joves d’origen musulmà que es troben en una situació similar. He pensat molt amb aquests dones que no saben com expressar el seu malestar i tampoc tenen amb qui compartir-lo. Ara, cal aconseguir que el missatge els arribi, perquè sovint es perd en aquest magma d’informació que hi ha a les xarxes socials. El llibre, però, també va dirigit a qualsevol ciutadà que vulgui entendre la societat en què vivim.
“Ara que ja sabem que existeix, només volem la llibertat sencera”, dius a l’ultima frase del llibre. M’ha recordat allò que cantava l’Ovidi Montllor “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. És impossible que les dones que hem crescut amb un peu al Magreb i un altre a l’Europa occidental, renunciem a la lluita. Ara, sabem que és possible una societat on es respecta més a la dona, i malgrat tots els ‘peròs’ ja som imparables. (Entrevista publicada al Setmanari l’Ebre. Novembre del 2019)
