La pel·lícula Braveheart, dirigida i protagonitzada per Mel Gibson el 1995, va posar Escòcia al mapa. Però això no vol dir que agradés a tothom. “Va ser una producció fantàstica des de l’òptica cinematogràfica, però estava plena d’errors històrics que van fer enfurismar alguns acadèmics”, explica el pare John Angus Macdonald. De fet, gràcies a ell el multipremiat film sobre la vida de l’heroi medieval escocès William Wallace va ser una mica més rigorós.“La primavera del 1994 jo era capellà al poble de Fort William, a l’oest de les Highlands. Molt a prop, a la falda del Ben Nevis, s’hi havia de rodar l’escena de l’enterrament del pare de Wallace. Els de producció, una mica a la desesperada, buscaven algú que parlés llatí per ajudar l’actor que havia de fer de capellà, perquè no s’aclaria amb la fonètica de l’idioma. I sense pensar-m’ho em vaig trobar al mig del rodatge, durant tres dies, al costat mateix de Mel Gibson”. Però a punt de començar el rodatge, John Angus no es va estar de fer parar les màquines per alertar el director d’una anacronia: l’actor que feia de capellà hi apareixia llegint el llibre de la Bíblia. “Ningú s’havia adonat que al segle XIII la impremta encara no havia arribat a Europa!”, exclama. Gibson li va donar la raó i l’escena, finalment, es va rodar sense llibre.
El pare Angus explica l’anècdota en un castellà culte i erudit. Només un lleuger accent escocès el delata. “És el meu espanyol de Valladolid. Sis anys, hi vaig viure”, comenta. I és que com molts capellans catòlics d’Escòcia, ell també va estudiar al Royal Scots College de la capital castellano-lleonesa. “Sona una mica estrany, però té una explicació. El 1560, després de la reforma protestant, el Parlament escocès va prohibir el catolicisme i per garantir la formació de sacerdots l’Església catòlica a Escòcia va fundar tres seminaris en altres països: un a París, un a Roma i un a Madrid, que més tard es traslladaria a Valladolid. I malgrat que a Escòcia el catolicisme es va legalitzar el 1793, hem mantingut la tradició d’anar a estudiar a Espanya, França o Itàlia”, relata.
Les antigues disputes religioses, però, no han acabat de desaparèixer: “Fins no fa gaire relacionar-se amb capellans d’altres doctrines del cristianisme estava molt mal vist. De fet, la identitat escocesa, en bona mesura, s’ha construït sobre el llast dels enfrontaments religiosos”. Al segle XVI els presbiterians escocesos es van erigir com a Església oficial, en contraposició als anglicans d’Anglaterra i als catòlics del sud d’Europa. És més, el 1707, amb la unió amb Anglaterra i la desaparició del Parlament, l’única institució que realment va vertebrar Escòcia va ser l’Assemblea General Presbiteriana, que va esdevenir una mena de govern a l’ombra. “Durant segles l’Església va guiar la consciència de la nació escocesa i va ajudar a cohesionar el territori”, afegeix. Ara, ja retirat, el pare Angus viu en una casa de camp entre Killis i Kenmore, a la riba del llac Tay, al centre d’Escòcia. Continua celebrant missa cada dia, i també treballa en la traducció del Nou Testament al gaèlic escocès, que és la seva llengua materna. “Ara només hi ha una versió del text en gaèlic irlandès, que forma part de l’anomenada Bíblia de Bedel, que a més d’estar escrita en la variant irlandesa utilitza un llenguatge pompós i cerimonial lluny de la parla actual. És un projecte en el qual estem implicats dos priors presbiterians, un prior de l’Església lliure i jo, que sóc catòlic”, diu, per provar que els últims anys la tensió entre les diverses doctrines ha començat a disminuir.
‘No’ amb sentiment identitari // Unes enemistats històriques que es dilueixen coincidint amb la pèrdua d’influència social i política de les religions. L’Assemblea General Presbiteriana, però, encara és una institució clau a Escòcia i la gent espera el seu posicionament en afers d’actualitat. En una reunió el maig passat a Edimburg, els seus representants van emetre un comunicat per convidar els fidels a participar en el referèndum sobre la independència del 18 de setembre, però sense aconsellar cap opció de vot. “Jo votaré no. Em sento profundament escocès, però els vincles amb el Regne Unit són tan profunds que no veig la necessitat d’independitzar-nos”, diu decidit el pare Angus. A Escòcia, doncs, el sentiment identitari i el vot per la independència no van necessàriament agafats de la mà.
(Roger Cros/ Oriol Gracià / Diari ARA, 06/09/2014). Altres perfils de la sèrie: “Benvinguts a casa, aturadors de combois” – Escòcia. Retrats (1) // “Gaèlic escocès de ciència-ficció” – Escòcia. Retrats (2) // “Periodisme compromès” – Escòcia. Retrats (3) // “Més víkings que celtes” – Escòcia. Retrats (4) // L’últim whisky escocès familiar – Escòcia. Retrats (6)