“Nuestro encuentro tuvo lugar en un diminuto bar de la capital histórica del Kurdistan turco [Diyarbakir] escondido entre bloques de edificios. Con tantas medidas de seguridad i precauciones parecía que estubierámos realizando una actividad ilegal cuando, simplemente, se trataba de periodismo”, escriu el periodista David Meseguer (Benicarló, 1983) en el llibre Respirando Fugo, un treball que recull una part de les seves cròniques pels territoris kurds de l’Iran, Iraq, Turquia i Síria (juntament amb les del periodista Karlos Zurutuza). És cert que no cal anar fins al Pròxim Orient per constatar que, massa sovint, els periodistes han deixat de ser respectats. Que la seva presència resulta incòmoda s’ha fet evident també a casa nostra, aquests dies que la revolta és al carrer i més de seixanta professionals de la comunicació han estat víctimes d’agressions físiques directes —majoritàriament dels cossos policials— mentre feien la seva feina. I si aquí ja és complicat d’exercir el periodisme, en contextos polítics i socials encara més extrems els risc s’intensifica.
Aquesta va ser una de les línies de debat que va articular la xerrada que dijous de la setmana passada va organitzar el Col·legi de Periodistes a la Demarcació de l’Ebre, a Tortosa. La presentació del llibre Respirando Fugo va servir per desfullar els problemes de la professió amb dos periodistes joves del territori que els darrers mesos han trepitjat algunes de les zones més ‘calentes’ del planeta. “Fa més i mig que he tornat de Tel Nasri, a Síria, i ja vaig poder notar en l’ambient l’imminent atac turc per ocupar el Kurdistan sirià”, explicava Meseguer. En l’última dècada, aquest periodista freelance ha cobert conflictes a l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Ha informat de les guerres de Síria, Líbia i l’Iraq i del conflicte del Sàhara Occidental, i ha posat un èmfasi especial en explicar el conflicte kurd en diaris com l’ARA i el GARA, a les revistes El Temps i 5w, a France 24, Russia Today i Associated Press.
El relat de Meseguer va interactuar també amb les experiències de Francesc Millan, periodista de Santa Bàrbara de només 24 anys. I és que si el primer ha crescut periodísticament parlant en la cobertura de les les ‘primaveres àrabs’, Millan ho ha fet escrivint sobre les migracions de població des de l’Àfrica i el Pròxim Orient fins a Europa. Ha viatjat Uganda, Sudan del Sud i a l’illa de Lampedusa, que s’ha convertit, sense voler-ho, en la porta d’entrada d’Europa dels immigrants que arriben per mar. I ara que el periodisme corre el risc de no tenir temps per reflexionar sobretot tot allò que ens envolta —la immediatesa que imposen les xarxes socials i les noves rutines, cada cop ho fa més complicat—, el testimoni de professionals com el David i el Francesc és exemplar. Dedicar moltes hores a trepitjar territori i buscar fonts primaries rigoroses per descriure l’impacte social, polític i cultural que tenen les guerres i les grans migracions, és cada vegada més difícil, i no només pels entrebancs purament periodístics, sinó també per la precarietat del sector. Cada cop hi ha menys mitjans disposats a invertir en els reportatges i les cròniques es es couen a foc lent. I quan ja no hi hagi periodistes, segurament tampoc hi haurà conflictes. Simplement, perquè ningú els haurà explicat.
Article publicat al setmanari l’Ebre el 2 de novembre de 2019.