“Balak, balak!” cridaven amb to agressiu els traginers quan es volien obrir pas entre els carrers de la medina de Fes. Com que en aquesta part de la ciutat no s’hi pot circular amb cotxe, els carros, les mules i els burros són l’única alternativa per transportar la càrrega (pells, verdures, flascons de perfum, cocacoles, botelles butà, etc) i fer el repartiment a les cases i els comerços. Per això, entre els carrerons perdedors —diuen que n’hi ha més de nou mil— de vegades s’hi sent l’olor de la flor de taronger i d’altres la fortor de les adoberies de pell i la pudor de palla podrida d’uns bonyigos de ruc. I gravar un documental entre aquest garbuix d’olors, de gent i de cases no va ser del tot fàcil. Desentonàvem i ens sentíem observats. Ara si ara també ens aturava algun policia vestit de paisà per demanar-nos la paperassa. I sort en vam tenir del document d’autorisation de tournage que havíem demanat al Centre Cinematographique Marocain. Els guardes es miraven el paper, el llegien amb cara d’incredulitat i ens deixaven fer amb cara de perdonavides.
Aquest reportatge també l’haguéssim pogut enregistrar a Marràqueix, però si vam fer cap a Fes va ser gràcies a la Dolors Bonfill, una infermera de Roquetes que viu amb un peu a les Terres de l’Ebre i l’altre al Marroc. Fa vuit anys que la Dolors va obrir el Riad Tafilalet, un hotelet integrat a la medina de Fes, en un racó altiu a tocar de la muralla. La casa, del final del segle XIX s’articula al voltant d’un gran pati interior, on conflueixen el menjador, una petita biblioteca i les escales que porten al hammam i les habitacions. Un dels espais més interessants de la casa, però, és el terrat amb vistes sobre les teulades del nucli antic. Val la pena pujar-hi a la posta de sol, a l’hora en què les mesquites engeguen els càntics i criden els fidels.
I quan cau la nit, les aromes del menjar embriaguen l’olfacte de qualsevol hoste amb una mica de gana. Al menjador, les taules ja estan parades a la manera marroquina, plenes de platerets que permeten entretenir-s’hi menjant d’ací i d’allà, renovant cada moment els sabors. Olives adobades amb espècies, pastanaga amb canella, carabassons amb ceba… I després de les picadetes és l’hora de la tagín de corder amb prunes i ametles o del cuscús condimentat amb salsa melosa de ceba i panses al voltant del recapte de llegums i hortalisses. Vaja, que mentre escric ja se’m remou l’estómac i em venen ganes de tornar cap al Marroc. Que sigui aviat, si Déu vol. In-xa-al·lah, com diuen ells.
Deixa un comentari