“Al bany, la Stellla es preparava per anar a dormir. En Gerry havia deixat el mirallet d’afaitar-se girat pel costat d’augment i ella s’hi estava examinant les celles”. Aquesta frase, que és la primera frase de la novel·la Vacances d’hivern (L’atra), ja deixa intuir l’estil de Bernard MacLaverty: frases clares i focus en el detall minuciós, una mena de minut a minut que descriu les petites accions quotidianes de la vida d’una parella de gent gran.

La història està escrita en tercera persona i un punt de vista narratiu que es balanceja entre les perspectives del Gerry i la Stella, un matrimoni irlandès que ha patit els ‘troubels’ —els enfrontaments entre catòlics i protestants que durant més de vint anys va alterar la societat i la política d’Irlanda del Nord—, que han educat un fill que ara viu al Canadà i que han tingut una carrera professional plena, a Escòcia. Ella dedicada a la docència, ell a l’arquitectura. I ara, que ja són al tram final de la seva vida, inicien una exploració de temes com la fe i els prejudicis religiosos a Irlanda del Nord, la política, l’amor, la solitud i el compromís, entre d’altres. Un còctel que marca el to d’una novel·la sobre l’existència però també sobre l’amor.

La història transcorre en un parèntesi singular de les seues vides: durant un cap de setmana de vacances d’hivern a Amsterdam en el qual es proposen de visitar el Rijksmuseum, la casa d’Anna Frank o el barri vermell. Mentre transiten per les rutines familiars compartides i encaren amb tocs d’humor les ensopegades que desencadena la vellesa. La fe de Stella s’oposa al racionalisme de Gerry, l’organització d’ella contra la dispersió d’ell, saturat per l’hàbit furtiu de l’alcohol (el Gerry renega de la seva Irlanda natal, però es manté fidel al seu whisky). I l’autor ens passeja de la perspectiva d’un, a la de l’altra, amb gran eficàcia i delicadesa mentre descriu com esperen un taxi a l’aeroport o com s’organitzen a l’habitació de l’hotel.

L’enforcament sempre és proper i això emfatitza el lent plaer que pren la quotidianitat: la descripció del cartró plisat que serveix per embolicar el sabó de l’hotel, els sons d’un got que colpeja una taula o el color blau de l’esput quan es raspalles les dents després de beure vi negre. I són aquestes petites espurnes, aquests bonics detalls, els que fan que el llibre sigui tan especial.

“Nuestro encuentro tuvo lugar en un diminuto bar de la capital histórica del Kurdistan turco [Diyarbakir] escondido entre bloques de edificios. Con tantas medidas de seguridad i precauciones parecía que estubierámos realizando una actividad ilegal cuando, simplemente, se trataba de periodismo”, escriu el periodista David Meseguer (Benicarló, 1983) en el llibre Respirando Fugo, un treball que recull una part de les seves cròniques pels territoris kurds de l’Iran, Iraq, Turquia i Síria (juntament amb les del periodista Karlos Zurutuza). És cert que no cal anar fins al Pròxim Orient per constatar que, massa sovint, els periodistes han deixat de ser respectats. Que la seva presència resulta incòmoda s’ha fet evident també a casa nostra, aquests dies que la revolta és al carrer i més de seixanta professionals de la comunicació han estat víctimes d’agressions físiques directes —majoritàriament dels cossos policials— mentre feien la seva feina. I si aquí ja és complicat d’exercir el periodisme, en contextos polítics i socials encara més extrems els risc s’intensifica.

Aquesta va ser una de les línies de debat que va articular la xerrada que dijous de la setmana passada va organitzar el Col·legi de Periodistes a la Demarcació de l’Ebre, a Tortosa. La presentació del llibre Respirando Fugo va servir per desfullar els problemes de la professió amb dos periodistes joves del territori que els darrers mesos han trepitjat algunes de les zones més ‘calentes’ del planeta. “Fa més i mig que he tornat de Tel Nasri, a Síria, i ja vaig poder notar en l’ambient l’imminent atac turc per ocupar el Kurdistan sirià”, explicava Meseguer. En l’última dècada, aquest periodista freelance ha cobert conflictes a l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. Ha informat de les guerres de Síria, Líbia i l’Iraq i del conflicte del Sàhara Occidental, i ha posat un èmfasi especial en explicar el conflicte kurd en diaris com l’ARA i el GARA, a les revistes El Temps i 5w, a France 24, Russia Today i Associated Press.

El relat de Meseguer va interactuar també amb les experiències de Francesc Millan, periodista de Santa Bàrbara de només 24 anys. I és que si el primer ha crescut periodísticament parlant en la cobertura de les les ‘primaveres àrabs’, Millan ho ha fet escrivint sobre les migracions de població des de l’Àfrica i el Pròxim Orient fins a Europa. Ha viatjat Uganda, Sudan del Sud i a l’illa de Lampedusa, que s’ha convertit, sense voler-ho, en la porta d’entrada d’Europa dels immigrants que arriben per mar. I ara que el periodisme corre el risc de no tenir temps per reflexionar sobretot tot allò que ens envolta —la immediatesa que imposen les xarxes socials i les noves rutines, cada cop ho fa més complicat—, el testimoni de professionals com el David i el Francesc és exemplar. Dedicar moltes hores a trepitjar territori i buscar fonts primaries rigoroses per descriure l’impacte social, polític i cultural que tenen les guerres i les grans migracions, és cada vegada més difícil, i no només pels entrebancs purament periodístics, sinó també per la precarietat del sector. Cada cop hi ha menys mitjans disposats a invertir en els reportatges i les cròniques es es couen a foc lent. I quan ja no hi hagi periodistes, segurament tampoc hi haurà conflictes. Simplement, perquè ningú els haurà explicat.

Article publicat al setmanari l’Ebre el 2 de novembre de 2019.

Els fogons del nou restaurant Jordi’s de Tortosa fusionen amb imaginació la gastronomia de Mèxic i el Mediterrani

Quan et serveixen caragols amb chile habanero (picant i originari de la península de Yucatán) o braves amb chipolte (pebrot fumat), constates que la fusió de tradicions culinàries tan llunyanes com la mexicana i la catalana funciona. Només fa tres mesos que la xef Laura Garcia va començar a dirigir els fogons del nou restaurant Jordi’s —ubicat al barri del Temple de Tortosa—, però ha estat temps suficient per demostrar que el bon gust i la imaginació s’han posat al servei de l’intercanvi de cultures i sabors. “Volem ajuntar el millor d’allà, amb el millor d’aquí. Potser encara no estem del tot acostumats als sabors de la cuina mexicana i per això el nostre objectiu és introduir de manera subtil i a poc a poc els gustos que al nostre paladar li poden semblar exòtics”, explica Garcia. Per això, el toc de picant dels plats és molt contingut. Però el tàndem culinari entre la vessant meridional d’Amèrica del nord i l’Europa mediterrània, també ho és professional: Laura Garcia treballa al costat de la xef Fraulein Reyes, ella sí, originària de Mèxic. Un duet ben engreixat, perquè totes dues han passat per l’escola i la cuina del restaurant Villa Retiro de Xerta —reconegut amb una Estrella Michelin— i això ja dona a entendre que aquesta aventura ‘mexiterrània’ no és cap broma.

La cuina mexicana ja fa temps que va arribar al nostre país, però fins ara, a l’Ebre encara no hi estava del tot ben representada. Per això el nou Jordi’s ha tingut l’encert de cobrir un buit d’oferta evident. I ho fa com Déu mana: lluny de la tradició tex-mex, tan poc genuïna, sovint vinculada a les grans cadenes de fast-food dels Estats Units, i que tanta confusió ha generat entre els veritables amants de la gastronomia del país de Diego Rivera i Frida Kahlo. “A la nostra cuina hi tenim moltes més varietats del bitxo, no utilitzem el comí i tota la farina és de blat de moro, amb l’afegit que no porta gluten i així no tenim problemes amb els celíacs. Els productes estan elaborats i processats segons la tradició mexicana”, comenta la jove Fraulein Reyes.

Tots els graus del mestissatge // De tot plegat en surt una carta eclèctica, que sap anar més enllà dels estereotips que us venen al cap i amb diversos graus de mestissatge. Si sou més de plats mexicans, no us podeu perdre la sopa azteca, l’amanida de cactus, els nachos de carn, amb salsa de formatge i extra de pebrots jalapeños, el magret d’ànec amb plàtan macho, l’abadejo al forn amb salsa de blat de moro, el tataki de tonyina Balfegó amb soja, llimona i maionesa de chipote, o l’alambre de arrachera (vedella), bacó i formatge que s’ha convertit en un dels plats estrella del restaurant. Si, sou dels que encara us costa sortir del vostre espai de confort culinari i no voleu renunciar a la gastronomia mediterrània, hi podeu tastar els bunyols d’abadejo amb parliné d’ametlla, les vieires amb salsa de mango, rúcula i anacards, les croquetes de rabo de bou o uns bons musclos al vapor.

La carta de vins té en compte alguns dels millors cellers de la Terra Alta —Xavier Clua, Bàrbara Forés, Frisach i Altavins, entre d’altres— i d’altres Denominacions d’Origen catalanes, però clar que en l’oferta de begudes tampoc no hi pot faltar una chela (cervesa) genuïnament mexicana, com una Corona o una Sol. Mengeu el que mengeu, beveu el que beveu, deixeu un racó per a les postres: margarita de fruites amb gelée de tequila i gelat de mango, pastís de formatge amb guayaba —que li aporta un sabor que recorda a la vegada la pera, la maduixa i el codony— o el tradicional mel i mató, amb textures. Però més enllà de la bona cuina, al restaurant Jordi’s és un establiment que cuida les vaixelles i posa molta atenció en la presentació dels plats. I més, ofereix la possibilitat de menjar en un ambient modern i acollidor.

Restaurant Jordi’s. Plaça de les Corts Catalanes, 4. Tortosa. Tel. 682 51 03 59. Dilluns tancat. Els dijous, nit temàtica exclusiva de cuina mexicana. Menú d’entre setmana 12€. Menú de diumenge 23€. Preu mitjà del menú a la carta 30€. Un restaurant que presta especial atenció a les persones amb problemes de celiaquia.

Publicat a la revista l’Estel de l’Ebre novembre de 2019 // Fotografies: Oriol Gracià

Els darrers anys, el boom de l’autoficció ha esclatat a la literatura catalana gràcies una nova generació emergent d’escriptors. Germà de gel d’Alícia Kopf i Permagel d’Eva Baltasar són només un exemple d’autores que han escrit novel·les a partir del seu jo, amb la tranquil·litat de no haver d’inventar cap protagonista creïble, perquè es servixen de l’experiència pròpia. Autora, narradora i protagonista són la mateixa persona. Gina, el nou llibre -el primer- de l’escriptora Maria Climent (Amposta, 1985) el podem incloure en esta dinàmica, malgrat que l’autora insitix que la protagonista no és realment ella: “S’assembla a mi, però no considero que siga el meu alter ego”. Té raó, però també és cert que Climent ha partit d’experiències vitals per a escriure la novel·la. “És una ficció, però he agafat trossos de la meua realitat”, diu. I és que la narració partix d’una premissa real: fa vuit anys, quan en tenia vint-i-sis, li van diagnosticar esclerosi múltiple, una malaltia crònica i neurodegenerativa que la va submergir en un període de reflexió vital que va durar gairebé dos anys. “He passat moltes hores pensant sobre la vida. I per això tenia ganes d’escriure un novel·la, per a explicar la putada de l’esclerosi, de com t’afecta a la vida personal i professional, quan ets tan jove i tens tants projectes”, explica.

Gina pot ser una novel·la generacional sobre els qui passen de la trentena, que han estudiat a la universitat i han fet un Erasmus, amb algunes referències a la cultura pop, amb famílies esberlades. Però qui hi busque hipsters i moderneig superficial s’endurà una decepció. Gina, que transcorre entre Sant Carles de la Ràpita, el barri de Gràcia de Barcelona i París, és sobretot una novel·la reflexiva, d’una intensitat dolorosa però amb tocs d’humor desbordant. “El llibre va de fer-se gran, amb una protagonista que agafa recursos d’on pot per superar els entrebancs i aterrar a l’edat adulta”, comenta Climent. “Jo este pas del ‘hihi, haha’ a la maduresa el vaig començar a fer quan em van diagnosticar la malaltia, però sobretot el dia que el neuròleg em va dir: ‘Si vols tindre un fill l’has de tenir ara, perquè t’hem de canviar el tractament i aviat no podràs quedar embarassada’”, afegix.

Malgrat l’aparent simplicitat del llenguatge i l’estructura senzilla de la novel·la, Gina és un relat personalíssim i madur des del punt de vista literari, carregat d’imatges sensorials, fora dels tòpics, amb un bon domini de la narració i els diàlegs, que transcorren sense cometes ni guions. Però sobretot, el llibre destaca pel llenguatge dialectal ben plantejat, sense grinyolar i sense caure en el blaverisme lingüístic. “La primera versió de la novel·la la vaig escriure en català estàndard, i només en algunes converses -quan la Gina parlava amb la seua família, per exemple- utilitzava l’ampostí. Però l’Eugènia Broggi, l’editora, em va dir: ‘crec que la novel·la milloraria si la veu de la narradora també parlés en formes dialectals’. Fer el canvi va significar reescriure pràcticament tot el relat. Però crec que el resultat ha estat satisfactori, perquè el dialecte ajuda a descriure els mateixos personatges”, assegura Climent.

La novel·la fa pocs dies que és a les llibreries, en català i castellà. “L’he publicada a l’editorial L’Altra, de l’Eugènia Broggi i estic contentíssima, perquè l’Eugènia està molt ben considerada dins el sector editorial i poques persones acostumen a discutir el que ella publica. I això em dona tranquil·litat, sobretot si tenim en compte que Gina és el meu primer treball”. En castellà l’ha publicada amb Alfaguara i ella mateixa s’ha encarregat de la traducció. I mentre comença el periple de presentacions -la més propera, esta tarda, a les 19.00 h al Llar d’Amposta- i es planteja escriure el prime full d’una nova novel·la, continuarà publicant relats curts setmanals al portal Cartorze.cat: “Fa dos anys que hi escric i de fet, és on he agafat fluïdesa i rodatge. Sense tots estos escrits, Gina segurament no existiria”

Article publicat al Setmanari l’Ebre el divendres 25 d’octubre de 2019.