“De primer va ser el fang […]. Més tard la llum harmònica dels cossos”, va escriure el poeta tortosí Gerard Vergés. I l’escultora Cinta Sabaté —que n’era amiga i admiradora— s’ho va prendre al peu de la lletra. Per això, entre cisells, gúbies, espàtules i fangs ha modelat espatlles, cossos en moviment i maternitats de volums harmònics i arrodonits. Hem visitat el seu estudi, per conèixer el treball d’una dona talentosa que de tan discreta, s’ha fet gairebé invisible.

Les seves escultures són essencials, en el sentit que apel·len a l’essència, és a dir l’ànima. Sempre busco la simplificació. Quan començo a treballar una peça he d’intentar que els volums, els plans i les línies lliguin entre ells. Vaig fent i vaig simplificant, fins que tot té una harmonia.

Gairebé sempre representa dones. La sinuositat i les corbes del cos femení donen joc, més que els volums de l’home. Però no es tracta només d’una qüestió estètica. Si represento dones, és perquè vull reivindicar-les. A les enciclopèdies encara en surten molt poques. Mon pare va morir quan jo era molt menuda. Vaig créixer entre dones fortes: ma iaia, ma mare i ma germana. Potser això, també hi ha influït.

A les enciclopèdies, tampoc hi surten gaires dones escultores. N’hi ha molt poques de reconegudes públicament, però això no vol dir que no hi siguin. Em ve al cap el nom de Lluïsa Granero, per exemple. En canvi d’homes, te’n puc anomenar uns quants: Juli González, Pau Gargallo, Josep Clarà…

Aquests són tots referents de l’escultura catalana de la primera meitat del segle passat. Quan estudiava a Barcelona sempre que podia m’escapava al Museu d’Art Modern, que llavors estava al Parc de la Ciutadella, per contemplar la seva obra. Tots aquests escultors em van influir i d’alguna manera me’n sento hereva.

A mi em venen al cap noms com Eduardo Chillida o Josep Maria Subirachs. Els vaig conèixer personalment i la seua obra m’impressiona i m’interessa, però s’allunya del meu estil. Però si parlem de la història de l’art, també em va impactar l’escultura d’alguns períodes egipcis, els quadres del Giotto di Bondone del primer Renaixement, l’impressionisme de Paul Cézanne o l’expressionisme del cinema alemany.

La passió per l’escultura li ve de família? Per part de mare sóc familiar de l’escultor Agustí Querol, però no el vaig arribar a conèixer, malgrat que a casa sempre me n’havien parlat. Siga com siga, de ben menuda ja em movia l’instint per agafar qualsevol material mal·leable i fer-ne alguna figura. De vegades amb sabó, d’altres amb argila que recollia jo mateix. Però no va ser fins als onze anys que vaig començar a estudiar a l’Escola d’Art de Tortosa, que llavors estava al palau del marquès de Purroi, al carrer Mercaders.

Què estudiaven? Primer, només dibuix al natural i anatomia, no hi havia gaire més oferta. Però recordo que un dia em vaig presentar a classe amb un bust que havia fet a casa. I els professors, Antonio Faura i Lluís Llop, hi van veure algun potencial. El cas és que a partir de llavors van començar a impartir classes d’escultura, però també de pintura i talla. M’hi passava totes les hores que podia, malgrat que ho havia de compaginar amb la faena.

Ja treballava de tan menuda? Llavors era normal començar a treballar als catorze anys, de vegades abans. Primer vaig fer faena de ‘calculadora’ en una botiga que venia al major del carrer d’en Carbó, després vaig passar per la fàbrica de fideus dels Grego, per l’obrador de la S.A.P.I. controlant la producció de pastissets i més tard en empreses de confecció.

Li quedaven hores per dedicar-les a l’escultura? Sortia corrents de la faena per no arribar tard a l’Escola d’Art. Vaig ser tan feliç. I gràcies a professors com Roberto Escoda, que em va gestionar una beca, vaig poder anar a estudiar a l’Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona. Era l’any 63, i jo era l’única noia del grup.

Què hi va aprendre? A Barcelona vaig entrar en contacte amb altres artistes, no només escultors. Aprofitava per visitar exposicions i anar al teatre o al cinema. També vaig començar a definir el meu estil. A mi m’agrada que tothom m’entengui el que faig, però sobretot m’agrada que la gent s’emocioni amb la meua obra. Cal anar més enllà de la matèria, perquè si no hi poses ànima, no hi ha art.

Després n’ha pogut viure de la feina d’escultora? Directament no. De fet, gairebé mai he fet escultures per vendre. No vaig voler entrar en el joc comercial, perquè això m’hauria obligat a obres que no m’agradaven. L’escultura és una cosa molt íntima i el fet de no viure’n m’ha donat la possibilitat de fer només allò que realment m’interessava. El sou el guanyava exercint com a professora.

De fet, va ser pionera en l’àmbit de la pedagogia. Feia classes d’art, de dibuix, d’escultura, pintura i fins i tot de música. Primer a Santa Coloma de Gramanet, més tard als instituts d’Amposta i Tortosa. No em vaig fixar tant en les habilitats dels alumnes, sinó en la seva capacitat d’expressar-se a través de les diverses disciplines artístiques. Com que jo també havia estudiat música, a classe fèiem audicions mentre els alumnes dibuixaven sobre paper les emocions que els inspiraven.

Quins deixebles ha tingut? En l’àmbit de la música recordo especialment a Raül Martínez i Joan Vidal, tots dos d’Amposta. Pel que fa al dibuix, l’il·lustrador de Roquetes Igansi Blach.

En la seva vida hi interacciona l’escultura, el dibuix, la música i també la literatura, especialment la dels poetes Gerard Vergés i Zoraida Burgos. Sóc una enamorada de la seua obra i crec que ells també han entès molt bé la meua. De Gerard Vergés et podria recitar de memòria tot el llibre L’ombra rogenca de la lloba: Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà / de gest cansat i irònic, pensatiu / de perfil encunyat a les monedes. / M’agraden Mahler, Mozart sobretot. / I el silenci dels astres. Tinc mil anys…

Publicat a la revista l’Estel de l’Ebre d’agost de 2019 // Fotografies: Josep Piñol

El xef Rubén Catalán ha passat per restaurants de prestigi com La Terraza del Casino (Madrid), Akelarre (Igeldo, San Sebastián) i el Rincón del Diego (Cambrils), però cap d’ells tan allunyat de la vida urbana com la Torre del Visco, als afores de Fondespatla, prop d’allà on conflueixen l’Aragó, el País Valencià i Catalunya. Per això, aquest hotel-restaurant sibarita i ubicat en una masia del segle XV a la vora del riu Tastavins, fa gala d’una cuina estretament vinculada a l’entorn natural. De fet, des del menjador s’albira l’extensa finca que produeix molts dels aliments ecològics que s’hi serveixen: noranta hectàrees amb dues mil oliveres (de la varietat empeltre i arbequina), ametllers, camps d’ordi, arbres fruiters i un hort amb verdura fresca. “No només cultivem bona part dels nostres aliments, sinó que també recuperem varietats locals d’hortalisses amb l’assessorament de la Red de Semillas de Aragón”, explica Catalán.

Però a més de les verdures, a mà també hi tenen una bona colla de productors artesanals: els fesols de Beseit, el corder de raça Maellana, la vedella ecològica del Maestrat, els formatges de la Freixneda, el jamón de Teruel i la pesca del Delta de l’Ebre. De tot plegat, en surten plats com el ravioli d’anguila del delta de l’Ebre, amb tòfona negra, caldo d’arrel d’api, ceba i fonoll; l’espatlla de xai a la sidra, verdures estofades i patates al morter o la taula de formatges aragonesos (d’ovella i cabra). El codony casolà amb figues, anous i ametlles pot ser unes bones postres. A més, els vins del Matarranya, la Terra Alta i el Priorat són el gruix d’una carta en constant actualització.

+ INFO

La Torres del Visco (Relais & Châteaux). Carretera A-1414, Km 19. Fontdespatla. Tel. 978 76 90 15 https://torredelvisco.com

El Josep (30 anys) i el Pau Vicens (27 anys) són dos germans que traspuen passió pel vi i optimisme pel negoci del celler. “Les coses les fem a poc a poc, el nostre objectiu no és anar ràpidament sinó fer el millor vi possible”, expliquen. Son pare, que també es diu Josep Vicens, els escolta mentre assenteix amb el cap, conscient que aquesta idea de respectar els tempos, d’anar sense presses, és la recepta familiar que els ha permès sumar cinc generacions. “Som un dels cellers de la Terra Alta més antics, des de 1890 que produïm vi de manera ininterrompuda”, comenta el Pau. I tot fa pensar que, 128 anys després de la seua primera anyada, el negoci està ben encaminat.

Des que el 2001 van començar a embotellar —abans venien a doll—, la seva marca no ha fet més que consolidar-se. Especialment gràcies a la família de vins ‘Mon iaio Sisco’: un blanc 100% Garnatxa Blanca i un negre criança fet amb carinyena. El primer és un vi potent, carnós i afruitat, amb aromes que remeten a la pera i el préssec. El segon està elaborat amb “una de les carinyenes més velles de la comarca, les vinyes que va treballar lo iaio Sisco” remarca el Josep fill. Un caldo expressiu, amb gust de gerd, móres madures i sotabosc mediterrani amb criança de quinze mesos en bóta de roure. És un vi excel·lent i també exclusiu, perquè és de producció limitada i amb prou feines se’n compten 600 ampolles per anyada.

I és que el Celler Josep Vicens de Gandesa és un negoci més aviat petit, que posa èmfasi en la qualitat més que en la quantitat. Pare i fills, treballen una trentena d’hectàrees disperses per tot el terme municipal, on hi ha plantades varietats autòctones com la Garnatxa blanca i Negra, i la Carinyena (amb una mitjana d’edat que ronda els seixanta anys), però també d’altres de foranes com el Sauvignon Blanc, el Viognier, el Cabernet Sauvignon i el Syrah. En general finques petites. La més gran la partida de les Vinyes del Grau, a tocar del Coll del Moro, d’on en surt la major part del raïm per elaborar els vins joves del celler (un blanc, un negre i un rosat pàl·lid).

Una aposta pel Macabeu // No és gaire habitual que un celler de la Terra Alta posi èmfasi en una varietat com el Macabeu. “És una varietat que ens agrada i l’any passat vam decidir treure un vi natural 100% fet amb aquestes vinyes. N’estem contentíssims”, explica del Josep fill. El seu nom no pot ser més explícit: Lo Natural, un vi que remet al gust de la poma al forn, amb un tic de cítrics. I si sou de dolços, no podeu deixar de tastar un dels millors vins de licor de la comarca. No ho diem nosaltres, sinó el jurat de Concurs de Vins DO Terra Alta 2017, que el va destacar com una de les millors elaboracions en aquesta categoria. S’anomena Ca Tibaria, com el malnom d’aquesta família que elabora fins des del final del segle XIX.

El celler està ubicat al centre del nucli urbà i ofereix la possibilitat de fer-ho visites cada dia, sempre amb reserva prèvia i al preu de 5 euros. La ruta comença a les vinyes i acaba al mateix celler, on es poden tastar els vins a peu de tina. Av. Aragó, 20. Gandesa. Tel. 686 135 921. www.vinsjosepvicens.com

Ens hem entaulat a cegues, sense mirar ni carta ni menú. Hem menjat a criteri d’un xef que ha pujat esglaons gastronòmics a poc a poc, a base de treball, talent i d’inventiva. Ja fa temps que conec l’Albert Guzmán i abans de començar tenia clares dues coses: que domina molt bé la tècnica i les coccions; i que és capaç d’utilitzar les herbes, les espècies, les salses (algunes de tradició oriental), els fumats i picants sense emmascarar mai el producte base. La seua cuina d’autor fuig de l’abstracció: al plat, els productes sempre hi són reconeixibles. Com l’amanida de sardines sobre una base de quinoa, amb tomàquet, germinats i algues wakame, un tresor nutritiu sobretot pel seu contingut en minerals ferro, calci i magnesi. O el risotto amb foie i formatge de cabra. O els ostrons del Delta de l’Ebre, amb compota de mango, gingebre i perles d’oli. O els llagostí de Sant Carles de al Ràpita amb pèsols i carpaccio de peus de porc. És obvi, doncs, que per proximitat geogràfica —el restaurant és a pocs metres de la badia dels Alfacs, a tocar de la platja— els productes del mar hi prenen especial protagonisme, tot i que sempre carregats d’influències d’altres contrades, sovint, asiàtiques.

Una presentació cuidada // L’Albert, però, cuida tant el producte com el servei i la presentació: des de la vaixella fins a la disposició dels aliments en el plat. Per exemple: el tàrtar de carn de porc amb salsa kimchi sobre pa bao (o pa taiwanès); un pa petit, suau, cuit al vapor, rodó, sense escorça i que cedeix tot el protagonisme al farciment. Es presenta doblegat per la meitat —com una mena d’entrepà— i se serveix a taula al damunt d’uns petits còdols de platja. Però això no ho és tot, perquè la inventiva s’allarga fins a les postres. Amb el coulis de xocolata i el gelat de iogurt amb salsa de maduixa i ametlles caramel·litzades.

Una mirada innovadora // Xef de família marinera. Quarta generació de restauradors. I clar que tota la tradició familiar s’aguanta sobre la base dels productes de proximitat. Per això coneix bé els peixos (el llobarro amb verduretes saltejades i oli de galera és deliciós) i també el marisc (les ostres del Delta de l’Ebre les marida amb compota de maçana). “La meua cuina és gairebé la mateixa que la de mons iaios”, m’explica. En essència sí. El producte s’hi assembla molt. Però els seus plats es diferencien dels d’altres generacions per la tècnica i el mestissatge. I és que l’Albert forma part d’una nova fornada de restauradors, viatjats i formats en els millors fogons michelin del país. Una generació que no renuncia als plats arrelats al territori, però que els rellegeix de la mà de noves tècniques i tradicions culinàries que fa uns anys ens podrien semblar exòtiques (i que cada cop ho són menys). I tot plegat, amb l’habilitat del bon cuiner que sap satisfer a la vegada els qui busquen la cuina de tota la vida i els qui, a la taula, volen innovar.

Albert Guzmán Restaurant. Sant Isidre, 255. Urb. Les Delícies. Sant Carles de la Ràpita | Tel. 661 10 26 72 | www.albertguzman.com.

Des del turó del coll del Moro, entre Gandesa i Batea, es dominen les planes interiors de la Terra Alta, la depressió de Bot, Corbera, Gandesa, les Serres de Pàndols, Cavalls i el massís del Port. No és estrany, doncs, que el 1938 els comandaments franquistes hi instal·lessin el seu observatori per definir els atacs de la Batalla de l’Ebre, en el marc de la Guerra Civil. Però la història d’aquest punt estratègic es remunta uns quants segles enrere. Fa dos anys, els arqueòlegs de la Universitat de Barcelona i de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica treballaven en l’excavació del fortí romà que hi ha al capdamunt del turó, quan van desenterrar una petita trama urbana amb un trull del segle III aC —el més antic de Catalunya— i estances que conservaven abundants llavors de raïm.

Ara, a la finca de Lo Grau, ubicada just als peus del jaciment, s’hi acaba de construir el nou celler d’Herència Altés, un celler que s’ha impregnat de tots els valors que desprèn l’entorn: una tradició vitivinícola mil·lenària, la història antiga i contemporània i un paisatge encara verge que per sort (!) ha quedat al marge de les grans infraestructures viàries, l’urbanisme desmesurat i la massificació eòlica. Però malgrat aquesta evocació a la història més remota, el Celler Herència Altés és de nova creació. L’any 2010, la Núria Altés i el seu marit Rafael De Haan —un anglès dedicat a l’exportació de vi— van decidir comprar el raïm del pare per fer un vi de qualitat que portés el cognom de la família. Tres anys més tard, el projecte havia incorporat al bagatge del viticultor Enric Sunyé, l’enòleg Jaume Clua i del consultor francès Claude Gros. Aquest equip ha treballat per experimentar amb tècniques i materials, per esbrinar quin és el millor procés de vinificació per treballar amb la garnatxa blanca, varietat insígnia de la comarca.

Els vins d’Herència Altés s’elaboren respectant la tradició i la cultura del vi. Actualment, a part de les vinyes d’herència familiar, l’any 2013 van adquirir tres finques més de vinya vella, Lo Grau, La Serra i la Xalamera. Dins del celler treballen en una superfície de 4.400 metres quadrats —en gran part subterrània— i amb foudres de fusta grans de 5.000 i 2500 litres, amb la filosofia de criances , però amb el mínim impacte de la fusta. Vins serens i amables com l’Estel (garnatxa negra, syrah i carinyena), el Benufet (100% garnatxa blanca) o el monovarietal Garnatxa Peluda. // Celler Herència Altés. Finca El Grau (Coll Del Moro), Gandesa. www.herenciaaltes.com. Visites guiades disponibles en català, castellà i anglès. Tel. 977 430 681 i 670 584 138 events@herenciaaltes.com. Article publicat originàriament per Esther Benet i Oriol Gracià a la revista L’Estel (Abril 2018).